🎓 La vida per la qual volem ser recordats

Convé fer-se les preguntes adequades si es vol dotar a la vida d'una substància i evitar que l'existència sigui idèntica a la inèrcia de l'"aigua que llisca per un pendent". I la pregunta essencial que tota persona ha de fer-se és "qui vull ser jo i quin tipus de món vull ajudar a construir". Aquesta apel·lació concentra el missatge que ha deixat el cap de l'Àrea d'Acció Social de Càritas Diocesana de Barcelona, Eduard Sala, en la seva 'xerrada interactiva' amb personal docent i no docent de la Universitat.

Ens hem de qüestionar si "val la pena viure la vida tal com l'estem vivint". I per respondre amb fondària a aquesta qüestió considera que "el nord" que ha de servir de guia és allò pel que ens agradaria ser recordats, un epitafi avançat amb el qual contrastar si realment anem pel bon camí.

Les reflexions de Sala, tretes d'un joc interactiu d'introspecció amb els assistents, contenien una interpel·lació a l'autoconeixement i a la inspecció sincera de l'interior de cadascun. Una tasca que freqüentment s'evita, "de vegades tenim amb nosaltres mateixos una relació igual de superficial que amb els altres".

Segons ha manifestat Sala, les persones tendeixen a projectar fora de si mateixos el focus de les seves preocupacions. "Hi ha persones que no paren de mirar el dels altres i desatenen les esferes en les quals realment poden influir". La seva recomanació és clara, el lloc en el qual cal "jugar" és aquell en el qual podem generar canvi. Allò sobre el que no tenim influx no ha d'ocupar-nos. "Un problema és alguna cosa que té solució. Si no la té, es tracta d'alguna cosa amb el que hem de conviure".

El discurs de Sala portava inscrita una crida a la responsabilitat de cadascun. No val escudar-se en les circumstàncies perquè, a parer seu, l'arrel del canvi està en un mateix. "No podem canviar el què però el com és tot nostre".