🎓 Sénior: el manifest de la nova longevitat

El periodista i professor emèrit de Comunicació en la nostra universitat, Manel Domínguez, enarbora la bandera de la rebel·lió dels sèniors contra el rol passiu, la invisibilitat i l'aïllament als quals ha estat sotmesa l'anomenada tercera edat. Ho fa en un llibre titulat 'Sènior. La vida que no cessa', que l'editorial Diëresis llança a les llibreries el dia 6 de febrer. La presentació pública de l'obra està prevista per al 14 de febrer, en un acte que se celebrarà a les 18.00 h en el Col·legi de Metges de Barcelona.

Lluny del clixé d'una tercera edat sense consciència de si mateixa i a costa de les decisions d'uns altres, Manel Domínguez albira l'ascens d'un segment social, els sèniors, amb cada vegada més impacte social i unit pel "objectiu identitari de viure sense estereotips que ens anul·lin". En la seva obra, després de denunciar "el maniqueisme de la societat actual amb l'envelliment" i la "barbàrie del edatisme", emprèn una recerca per a situar les esperances que la nova longevitat, alimentada per una infinitat d'avanços mèdics, ofereix a aquest creixent grup demogràfic: "Els anomenats jubilats ja no miren obres urbanes de manera coral, recolzats en una tanca municipal. El nostre goig és ser nosaltres amb les nostres capacitats, habilitats i somnis en la nova esperança de vida".

El llibre s'inicia amb una exploració d'aquesta "nova majoria" de la societat (capítol 1), formada per persones que van des dels 55 anys fins més de cent, situa l'edatisme com una gran amenaça que ha generat prejudicis sobre aquest col·lectiu, que ha acabat per interioritzar-los.

Però, com ens descobreix Domínguez en un detallat treball periodístic sobre com "rejovenir és el nou desafiament de la ciència" (capítol 2), la medicina està immersa en una revolució que beneficiarà als sèniors: "L'envelliment de la població és el resultat del reeixit desenvolupament continuat humà durant el segle passat, però també constitueix un desafiament important per a l'actual". En conversa amb importants biòlegs, metges i gestors sanitaris, com Valentín Fuster, Manuel Serrano, Humberto Loscertales o María Ángeles de Miquel, l'autor del llibre ens posa davant una realitat: "La medicina està centrada a retardar el moment en què succeeixen les malalties" i això portarà a un augment de l'esperança de vida mitjana que anirà acostant-se cap al centenar d'anys.

Per tot això, deixen de tenir sentit els plantejaments econòmic-socials del segle XX afavorits pel fordisme i el taylorisme (capítol 3) que propiciaven l'"edatisme laboral" en fixar l'"arbitrària frontera dels seixanta-cinc". Manel Domínguez es fixa també en altres conseqüències d'aquesta "idolatria de la joventut", com "La dona sènior invisibilitzada" (capítol 4) o la difícil gestió del duel (capítol 5). En cadascun d'aquests capítols, l'autor no sols investiga, sinó que també conversa en entrevistes en profunditat amb especialistes en cadascun d'aquests assumptes.

La segona part del llibre, "La societat sènior del coneixement", ofereix una estratègia de desenvolupament per a l'apoderament dels sèniors basada en la seva participació en projectes digitals (capítol 6, Construint una nova societat). Per a això, analitza en profunditat l'exemple pioner del Citilab, un centre pioner d'innovació social digital (capítol 7) situat a Cornellà de Llobregat (Barcelona). En el capítol 8, Manel Domínguez parla amb alguns dels primers usuaris d'aquest centre, als quals anomena tecno séniors. En el 9è i últim capítol, s'endinsa sobre un nou àmbit de recerca: la recuperació i manteniment de la memòria dels sèniors com un patrimoni immaterial de la humanitat, a més de possible estratègia en la lluita contra alguns dels efectes de l'alzheimer.