Fecha: dijous, 16 de març de 2017 a las 14:30h

Marc Ortega, després de tornar de la Uniraid: “Donem massa coses per suposades”

Emprenedor i aventurer. Marc Ortega, estudiant de quart curs de Direcció d'Empreses a la nostra universitat, va emprendre l'aventura de la Uniraid el passat febrer, dins de l'equip Endeavour I, amb el seu company Joan Cebrián, alumne d'enginyeria. Un viatge a través del desert del Marroc en què no només havien de conquerir les dunes sinó també als patrocinadors que els ajudarien a assolir els seus objectius. Un itinerari de 9 dies amb ambició de superació personal i, sobretot, humanitària, ja que cada cotxe havia de repartir almenys 30 kg de material solidari entre les aldees del desert.

Com vau decidir embarcar-vos en semblant viatge?
Joan Cebrián, el meu company a l'equip Endeavour I, és un amic des dels 11 anys. Ell ja havia participat en la Uniraid l'any passat i em va semblar una aventura molt apassionant i em va suggerir que li agradaria anar amb mi la següent edició, si és que hi havia. Jo sabia que seria una experiència que no em podia perdre, així que no m'ho vaig pensar dues vegades.

Com és la preparació? Quant de temps heu necessitat per aconseguir patrocinadors i quina ha estat la vostra estratègia per aconseguir-los?

Un cop fet l'equip, vam crear una pàgina de Facebook i Instagram. Després de pensar i pensar, vam redactar una carta de presentació i un dossier de patrocini on explicàvem qui érem, què fèiem i què podíem oferir al patrocinador. Nosaltres, a canvi, no demanàvem res en concret, doncs, com indica el nostre lema, "qualsevol ajuda és molta".

Vam aprofitar els nostres perfils per dedicar-nos a allò que millor se'ns donava a cadascun. Dels patrocinis i el finançament em vaig encarregar jo, així com de la comunicació. Primer vaig recórrer a contactes als quals els podia interessar la meva oferta i, paral·lelament, anava contactant amb altres empreses. A més, vam muntar diversos esdeveniments, com ara una macro jornada de pàdel solidari, que no hagués estat possible sense la col·laboració de Qoppa Circuits Esportius (empresa recentment fundada per un gran amic). El resultat va ser impecable. Amb accions com aquesta vam poder cobrir el pressupost de 5.095 euros que ens havíem plantejat.

És difícil el procés d'atreure patrocinadors a la causa?

Més que molt. Des del meu punt de vista, hi ha hagut 3 factors clau per aconseguir-ho. El primer és demostrar la teva il·lusió, les teves ganes i la teva predisposició i flexibilitat. Altre aspecte fonamental és cuidar la gent i atorgar-li el valor que realment té. Molts diuen que volen col·laborar, però pocs ho fan. Aquells que ho fan, mereixen el nostre respecte, afecte i dedicació, amb tot el que això comporta. És important cuidar al patrocinador tant abans de l'aventura, com després. Finalment, també ens ajuda el fet que sigui una aventura amb esperit solidari.

Quan vas tenir clar que arribaves a l'objectiu?

Des del moment en què tens el primer espònsor i t'hi has compromès, ja no et pots tornar enrere. Has d'anar endavant amb tot i lluitar per arribar al teu objectiu. Saber que no rebria cap ajuda sense donar res a canvi em va fer posar les piles. Realment, la pressió és molta.

Com va reaccionar el teu entorn familiar i amistats a l'anunci de què volies fer la Uniraid?
Alguns amb enveja. Qui no vol viure aquesta aventura!? El que molts no volen és afrontar tot el que hi ha amagat darrere de la diversió. Molts em deien boig i somiador. Ara que ho hem aconseguit, les seves paraules canvien.

Què ha estat el més dur d'aquesta aventura?
Et posen al límit. Cada dia t'aixeques molt d'hora (quasi de nit), esmorzes, el dutxes (moltes vegades amb aigua freda), t'empasses sorra, els recursos són justos i limitats... De 12 a 16 hores diàries amb un cotxe de 25 anys a ple sòl pel desert; seguint un "roadbook" amb l'única ajuda d'una brúixola i un gran company en què has de confiar al 100%. Hi ha hagut moments durs, però amb suor, molt treball en equip i molta capacitat d'avaluació i decisió, ho hem fet possible. La sensació en acabar cadascuna de les etapes... Aquest és el gran premi.

Què esperàveu de la Uniraid i què us ha sorprès?

El que més impacta és el contacte amb la població. Un dia van venir 160 nens al nostre campament, amb professors i pares i vam passar per diferents aldees. Hi ha molta misèria. Es pensa que al Marroc no hi ha, però hi has de baixar més al sud per trobar-te amb ella. Vam veure moltes aldees fetes de quatre cases de palla i argila, sense llum ni aigua. Veure a nens que no poden anar a l'escola, que van bruts, veus a les seves cares molta desesperació. Saber que aportem tot el que vam poder ens satisfà. Però, tot i així, encara queda molt per fer allà.

Suposo que tot allò et canvia la visió que tens del món. Ara entenc per què la gent ve d'allà a buscar-se la vida de la forma que ho fa. Hi ha prejudicis, tots els tenim. Ens creem una imatge de les persones i tendim a posar-les a totes al mateix sac. Val la pena, abans d'opinar, anar allà i veure com ho passen cada un dels dies de la seva vida.

Parles d'un viatge ple d'aprenentatge

Comences a valorar-ho tot més. En tornar aquí et sents ric per tenir aigua calenta, llum, un plat calent i una casa amb una família que t'adora. Donem massa coses per suposades.
A més de valors humans, durant el viatge també hem treballat molt els valors que un emprenedor ha de tenir: la gestió de recursos, la comunicació, l'avaluació d'alternatives, el lideratge, l'empatia, el treball en equip, la confiança en un mateix, la constància o la responsabilitat.

Com heu funcionat el teu company i tu? Quina importància te l'equipo en una experiència com aquesta?

Deixes de pensar en el "jo", i comences a pensar en el "nosaltres". El "nosaltres" és la clau.

Ha valgut la pena tant esforç? Animaríeu a altres universitaris a participar?

Li ho recomano a qualsevol persona que estigui preparada, disposada a passar moments durs i amb ganes d'aprendre molt. Coses que no t'ensenyen a la universitat, però que són fins i tot més importants.

Marc Ortega