Fecha: divendres, 26 de de maig de 2017 a las 13:45h
El professor del Departament de Comunicació Política de la Universitat de Perusa, Paolo Mancini, ha realitzat una jornada de conferències per als alumnes de Periodisme. Les seves investigacions se centren en l’estudi de les campanyes polítiques i la relació entre els sistemes polítics i els mediàtics, materialitzades en el llibre Comparing Media System. Three Models of Media and Politics, escrit juntament amb Dan Hallin. Gràcies a la seva llarga trajectòria, Mancini és avui dia un referent mundial en l’àmbit acadèmic de la comunicació.
Què significa la professionalització del periodisme i què suposa?
És un concepte complex i dubtós. El periodisme és una professió liberal, és a dir, no té regles molt precises que seguir com els metges o enginyers. Per això, la professionalització del periodisme és volàtil. Podríem dir que hi ha certes normes pels periodistes, que sobretot han de ser independents als poders, separar entre els comentaris i les notícies, i entre la interpretació i el reportatge. Una altra regla seria la funció de control sobre el poder. Però aquestes no són precises i depenen del context social, polític i econòmic.
Podríem dir que els periodistes espanyols, a l’igual que els italians, són militants i partisans?
Hi ha molts contactes amb el poder polític, però no diria que són militants, ja no. Solien ser-ho fa uns anys, quan els sistemes mediàtics europeus van canviar dramàticament a sistemes molt polititzats. Però ara, aquests sistemes dependents de l’Estat s’han mogut cap a la comercialització. Són partisans? Sí, però cada cop ments, tot i que segueixen sent molt propers als poder polítics. Les grans empreses confien molt en els poders polítics, són partisans en certa manera perquè depenen d’aquest poder. Sobretot perquè han sigut anomenats per les seves connexions polítiques.
Vostè deia que la veu dominant als telenotícies és dels partits polítics i que amb prou feines hi ha espai per la veu del ciutadà. Per què existeix aquesta tendència? És així a totes les democràcies occidentals?
Depèn a qui es dirigeixi aquest mitjà, l’audiència. Per exemple, el diari britànic The Sun no dedica llargues pàgines a la política ni als polítics, perquè la seva audiència no està socialitzada en la política. Però diaris com El País o La Repubblica tenen una audiència socialitzada en la política i per això dediquen tant espai a les figures polítiques i a la política en general.
Quin paper haurien de prendre els mitjans davant la corrupció i quin estan prenent realment? Quina diferència hi ha entre la cobertura mediàtica de la corrupció a països del nord d’Europa i els del sud?
Estem investigant sobre la cobertura de la corrupció a diferents països i hem notat que hi ha una dramàtica diferència entre les democràcies establertes i les noves democràcies en transició. Així la cobertura és molt diferent entre França o Regne Unit i Itàlia o països de l’est. Principalment, perquè els primers s’enfoquen en la corrupció a l’estranger, corrupció internacional, corporacions o en l’esport. Els segons se centren en la seva pròpia corrupció política i pública. A més, la corrupció és més difusa al sud d’Europa i a l’est. John Thompson deia que quan els partits polítics són dèbils, volàtils i les institucions públiques no estan ben definides, els escàndols serveixen d’instrument per atacar i destruir la reputació d’un contrincant polític. La política està molt personalitzada en els del sud i l’est, on funciona la política de la confiança en una figura.
Com percep el periodisme actual? Quines són les seves carències?
Està clar que el periodisme és cada cop més borrós, confús. Amb el periodisme ciutadà, qui és el periodista? La figura professional està desapareixent en certa mesura, perquè cada cop tenim més notícies i informació de blocs i Facebook, de gent que no és periodista. La circulació de la premsa està decreixent i també el consum de televisió.
Pel que fa a les deficiències, existeixen diversos problemes. La rapidesa és el problema que provoca la immediatesa de les notícies, cada minut n’arriben de noves, i aquesta velocitat no permet comprovar-ne la veracitat.
Què és l’era de la “postveritat”? Per què no diem “mentida”?
L’anomenem postveritat perquè està de moda, és clar. “Mentider” és una paraula dolenta, però “postveritat” és quelcom nou i que desperta la curiositat. En un sentit és bo pel periodisme, perquè en un món on cada cop hi ha més necessitat de revisar què és notícia i què és mentida, el periodista es converteix en un professional necessari per seleccionar, i aquesta feina no la pot fer ningú que no sigui periodista.
Són els sistemes polítics els quals modelen els sistemes mediàtics o pot arribar a ser al revés?
Hi ha una influència recíproca, no n’hi ha cap mena de dubte que els estats i els sistemes socials modelen els sistemes mediàtics, i que aquests creixen en un context social, polític i econòmic que afecta la manera en què es desenvolupen. Però tampoc hi ha cap mena de dubte que els sistemes mediàtics estan modelant el context social. El sistema polític depèn cada cop més del mediàtic, la retòrica política ha canviat per la televisió, perquè no li permet llargs discursos. Fins i tot la idea mateixa de partits polítics ha canviat, cada cop són més dèbils. Ho veiem en l’exemple de Macron a França, qui ha guanyat gràcies als mitjans i sense una organització política. Aquest moviment, nascut fa un any, s’ha sostingut gràcies a la televisió, que ha transmès la figura del jove polític, bo, guapo i amb una bona esposa.
Media System Analysis va sortir a la llum el 2004 alhora que Facebook. El llibre no va poder analitzar el fenomen de les xarxes socials. Quin ha estat l’impacte d’aquestes en els sistemes mediàtics i la seva anàlisi?
El 2004 els nous mitjans encara no tenien cap mena de pes. Probablement és un tema que hauríem d’estudiar, quina és la connexió entre els mitjans previs i els nous. Probablement, la manera en què els mitjans tradicionals s’organitzen influeix en com treballen els nous mitjans. Els mateixos mètodes que utilitzem per estudiar els mitjans tradicionals segurament també es puguin aplicar per estudiar els nous.
Segons l’últim informe sobre llibertat de premsa de Reporters Sense Fronteres, els EUA ha descendit dos punts en la classificació mundial. Com creu que pot influir Trump i la seva particular visió de la política al periodisme americà?
No estic segur de què aquesta classificació funcioni tan bé. Poden ser útils si compares situacions molt diferents, com Kènia i els Estats Units. Però, per mesurar dos punts de diferència, no sé si és útil. Sobre Trump, la seva victòria i els seus continus atacs als mitjans, han afavorit a la premsa escrita, que ha vist un increment en la seva circulació. Les elits mediàtiques formen part de l’elit intel·lectual, una elit de què Trump no forma part ni vol.
I el Brexit al Regne Unit? Segons el mateix informe també hauria descendit dos punts.
El cas del Brexit és exactament el mateix fenomen. El Brexit i Trump formen part d’aquesta nova contradicció que sembla existir en el món entre les elits mundials, de les quals els periodistes en formen part, i les tendències polítiques que estan creixent fora d’aquesta elit. La premsa escrita està creixent a les ciutats grans. Londres va votar en contra del Brexit, a París Le Pen va aconseguir amb prou feines el 5 % dels vots, totes les grans ciutats americanes van votar en contra de Trump, i aquestes són les ciutats on els mitjans estan creixent. Existeix aquesta divisió entre els llocs en què es troben aquestes elits i els llocs en què aquestes no hi són.
Leyre Merino Fernández, estudiant de Periodisme y Ciéncies Polítiques
|
CORREU |