🎓 "Les xarxes socials permeten donar una altra imatge pública de la malaltia"

La professora de Fotografia i del màster universitari en Postproducció Audiovisual, Rebeca Pardo, realitzarà durant el trimestre vinent una estada a la Universitat d'Harvard per seguir treballant en el projecte de recerca "Compartint el dolor i el duel en línia: La imatge digital autoreferencial de la malaltia i la mort com a element de desestigmatització, connexió, visibilització i co-presència", del qual és investigadora principal. La recerca indaga en com la digitalització obre vies que permeten sortir dels estigmes sobre la imatge de la malaltia que va contribuir a crear la fotografia del XIX i el XX

Quan parles d'estigmatització a través de la fotografia, a quina mena d'estereotips et refereixes?

Des del naixement de la fotografia, la representació de la malaltia ha estat en mans de metges, que no estaven interessats en la part humana, sinó en la malaltia i els seus símptomes. La resta d'imatges correspon al fotoperiodisme, que sol interessar-se per contextos de sofriment. Tot això, unit al cinema, ha creat una imatge estigmatitzant de la malaltia, especialment en el camp de la psiquiatria.

Què canvia amb l'aparició de la imatge digital i les xarxes socials?

Les xarxes socials han donat la possibilitat al pacient i els seus familiars d'autorepresentar-se i donar una altra imatge de la seva malaltia en l'àmbit públic. Hi ha gent que està utilitzant la imatge per donar una nova narrativa de la seva malaltia. Parteixen de la premissa que cal separar la persona de la malaltia. Per exemple, parlar de persona amb esquizofrènia en lloc d'esquizofrènic, com fan els mitjans de comunicació. Aquesta relació de malaltia i imatge a les xarxes socials és el que estic estudiant últimament, amb el suport de la Fundació BBVA.

I és una ruptura deliberada?

D'una banda, amb caràcter general s'ha produït un canvi contemporani en la finalitat que se li atorga a la fotografia. Abans era una manera de recuperar la memòria, ara la imatge és un llenguatge universal. La fotografia d'avui es consumeix, és com si la realitat no existís si no la fotografiem.
D'altra banda, i en aquest context, hi ha malalts i familiars que fan servir les xarxes socials d'una manera conscient. En el fons, té a veure amb donar sentit al sofriment i al dolor i també amb una necessitat de comunicació.

Ja s'observen els efectes d'aquest canvi de paradigma?

De moment, fa que la gent es connecti. Es busca la comunicació de l'afectat, no la del metge, que necessàriament ha de desconnectar de les emocions per fer la seva feina. El malalt i el seu cercle familiar busquen altres persones que siguin capaces d'entendre'ls. Cal tenir en compte que ho tenen molt dur en la societat occidental, en la qual preval la joventut i la vida perfecta.

D'on et sorgeix l'interès per aquest tema?

De la meva àvia. Tenia alzheimer i vaig conviure-hi des dels vuit anys fins a l'adolescència. En aquella època no se'n parlava, ningú no feia fotos. Em va marcar veure com la personalitat de la meva àvia moria abans que el seu cos, també veure a la meva mare en el paper de cuidadora, un rol que no és reconegut ni agraït. Anys més tard, en fer la meva tesi doctoral, que versava sobre la fotografia familiar i el vídeo domèstic en les últimes quatre dècades, em vaig adonar que el principal detonant de gravar o fotografiar en el si d'una família era la malaltia, fonamentalment mental o càncer, també la SIDA en els anys vuitanta i noranta.

Com apareix Harvard en aquesta història?

Allí podré estar amb el professor de Psiquiatria i Antropologia Mèdica Arthur Kleinman, que és un dels millors especialistes mundials en narrativa de la malaltia. Ell és especialista a Orient, on coexisteixen la medicina occidental i la tradicional autòctona. Li cridava l'atenció que, tenint a la seva disposició els avanços occidentals, la gent es decantés per seguir el mètode oriental. La raó és que optaven per la part humana de la medicina i partien d'un sentit diferent de la malaltia.
A més de Kleinmann, també tindré l'oportunitat de treballar amb Omar Sultan Haque, que investiga les confluències de la sociologia, la religió la bioètica i la medicina.

Què esperes de l'estada?

El gran repte és asseure'm amb professionals que són mèdics i conèixer la seva perspectiva. Tindré contacte amb experts que treballen en narratives de la malaltia, la qual cosa m'ajudarà a tenir una visió més global del tema de la meva recerca.