🎓 Millor equipats psicològicament, malgrat la fatiga

Si això es produís, no hi ha dubte que arribaríem amb el pes de la fatiga d'aquests mesos. No obstant això, també comptem amb un bagatge del qual mancàvem al març.

Fecha: divendres, 06 de de novembre de 2020 a las 17:00h

Més ben equipats psicològicament, malgrat la fatiga

Encara que la possibilitat d'un segon confinament domiciliari sembla haver perdut força en els últims dies, continua sent una opció que planeja sobre les nostres vides. Països veïns ja han adoptat la mesura i no és forassenyat que, en algun moment, ens tornem a veure en una situació semblant a la de la primavera.

Si es produís, no hi ha dubte que arribaríem amb el pes de la fatiga d'aquests mesos. No obstant això, també comptem amb un bagatge que no teníem al març. Per aquesta raó, un segon confinament domiciliari ens trobaria més ben equipats psicològicament gràcies a l'aprenentatge acumulat durant el tancament de primavera. Així ho expliquen les professores del grau en Psicologia i del màster universitari en Psicologia General Sanitària Laura Amado, Marina Fernández i Marta Oporto.

"Sento que hem après, que sí que hem pogut reflexionar. Hi ha coses positives que han vingut per quedar-se", observa Amado. Almenys, no hi ha dubte que els vaivens als quals hem estat sotmesos ens han fet més "tolerants davant la incertesa".

Complementàriament, també hem incorporat un aprenentatge significatiu, que és "viure i bolcar les capacitats en el present, mirar de controlar únicament el que és al nostre abast", afegeix Marta Oporto. Aquesta especialista ho relaciona amb el creixement de la "capacitat per descentrar-se", és a dir, de sortir d'un mateix i enfocar-se en les coses del nostre entorn en les quals podem ser útils, una manera d'afrontar la realitat que ens serà molt útil en cas de noves adversitats.

D'altra banda, Marina Fernández també aprecia que hem millorat en el reconeixement i l'acceptació dels nostres sentiments: "Hem après a deixar-nos sentir. Acceptem les nostres emocions i això fa que ens sentim millor". Una idea en què abunda Laura Amado: "Reconeixem i compartim. Ara es parla molt més d'emocions".

Encara que no són desitjables, la veritat és que esdeveniments vitals d'aquesta mena permeten discriminar amb més facilitat quines són les coses realment importants. El contacte diari amb una crisi sanitària tan devastadora ens enfronta a la realitat que "no podem donar per fet el fet d'estar vius", destaca Amado. A partir d'aquí, brota la "consciència del valor d'allò que tens i l'agraïment; la gent que no és capaç de veure això afegeix una fatiga superior", comenta Oporto.

La confrontació amb circumstàncies adverses també ha suposat "el descobriment de fortaleses personals". Així, la resiliència és un concepte clau per entendre la crisi del coronavirus des del punt de vista del creixement personal. I, en aquest aspecte, també és ressenyable que molta gent compta ara amb l'impuls d'haver connectat "amb l'espiritualitat, amb la dimensió transcendent", que, en circumstàncies normals, el materialisme imperant relega a un segon pla.

Fatiga, trauma i pobresa

Per descomptat, al costat d'aquestes millors "estratègies d'afrontament" també cal posar a la balança les cicatrius, encara fresques, que deixa el mig any llarg de pandèmia, un temps que s'està fent especialment penós per a les persones que arrosseguen un grau de fatiga superior. La segona onada ha arribat massa aviat per a professionals com "els sanitaris, educadors i, en general, els que presten serveis a la comunitat", enumera Laura Amado.

La situació és especialment delicada per a les persones que han viscut un trauma (experiència d'especial gravetat) relacionat amb la crisi del coronavirus. "Evolutivament, no hauran tingut temps per afrontar-ho", adverteix Amado. I és que "la situació encara no ha tornat a la naturalitat que permet a la persona tornar als seus suports socials, familiars, d'oci o de feina", afegeix Marina Fernández.

Aquesta neuropsicòloga també fa un crit d'alerta sobre la situació de vulnerabilitat psicològica en què es troben les persones "que no tenen les necessitats cobertes". Arran de la crisi econòmica derivada de la pandèmia, es multipliquen els casos de gent amb dificultats per resoldre qüestions bàsiques com l'habitatge o l'aliment. Aquestes circumstàncies poden situar la persona en una situació d'"estrès crònic" extremament perjudicial per a la salut: "La pobresa porta a la malaltia. L'estrès a llarg termini és de les pitjors coses que li poden passar al nostre cervell, al nostre organisme".

Reconeixement i ajuda

Perquè la normal inquietud per un segon confinament no es tradueixi en una angoixa excessiva, Marta Oporto recomana, en primer lloc, "identificar la font d'aquesta angoixa". Una vegada localitzada, "verbalitzar-la, compartir-la amb algú que t'escolti". També és bo realitzar un exercici d'introspecció per detectar "quan estem anticipant coses que no estan succeint i que escapen al nostre control" i quins aspectes sí que són dins del nostre radi d'acció. I, per descomptat, afegeix Marina Fernández, "buscar ajuda quan una angoixa interfereixi en una àrea vital".

En aquest sentit, davant del col·lapse de la salut mental ("la gran oblidada"), Laura Amado, que és la directora del grau en Psicologia, destaca la tasca de suport de moltes organitzacions sense ànim de lucre, que han "ofert recursos a les persones sense recursos". Entre les quals, la Unitat Terapèutica d'Assistència Psicològica i el Servei d'Atenció Psicològica de la Universitat. 

Sense culpables

Com a recomanació, aquestes tres psicòlogues sanitàries creuen que s'ha d'evitar la tendència buscar culpables. "Davant la temptació de projectar la culpa, hem d'entendre que això no és culpa de ningú". Quan Marina Fernández fa aquesta observació, inclou descartar l'autoinculpació: "Les dificultats familiars, socials o laborals degudes al coronavirus no són culpa nostra".

En aquesta línia, Oporto posa l'accent en la càrrega negativa de la imputació de culpabilitats. "És una cosa que pot produir que una simptomatologia clínica s'exacerbi. A partir de la culpa no es construeix".

El lloc des d'on sí que es pot construir és el "locus de control". "Cadascú, des de la seva responsabilitat i la seva consciència pot fer moltes coses que succeeixen sota el seu control. És a dir: locus de control intern", assenyala Marina Fernández. En aquest sentit, cal quedar-se "amb tota la gent professional que des dels seus àmbits està lluitant. Si tothom, des del seu rol, fa el que sigui al seu abast, la societat construirà".

Amado, Fernández i Oporto són autores de dos capítols del llibre Pandemia y resiliencia: aportaciones académicas en tiempos de crisis (EUNSA). En les seves aportacions a aquesta obra col·lectiva impulsada pel grup TRIVIUM, reflexionen sobre resiliència i estratègies d'afrontament en el context de la crisi del coronavirus.

Més ben equipats psicològicament, malgrat la fatiga